Un dels paisatges de l’excursió del dijous.

Sala de Festas –> festes

L’autora d’aquest poema, Maria-Mercè Marçal, nascuda a Barcelona a l’any 1952 i que va viure fins al 1998 a la mateixa ciutat, era una poeta feminista, coneguda des de l’any 1977 any en el qual va publicar el recull de poemes de Cau de llunes.
L’època en la que Maria-Mercè Marçal va viure, el franquisme, va ser la època en la que Espanya sencera estava sotmesa al règim dictatorial del general Franco, una època difícil per a la poesia catalana i per a la lliure expressió d’idees.
El tema d’aquest poema, és l’amor, l’autora es queixa de les poques hores que pot estar amb la seva parella i demana més hores per a ella, no vol que les hores de feina facin que es quedi sense temps per dedicar-li al seu amor.

A la primera estrofa, expressa el seu desig de tindre més temps lliure per estar amb el seu amor, que tots els dies fos festa.
A la segona estrofa, demana que la deixin somiar, i explica que per molts diners que li donin, no els voldrà si no té temps lliure.
A la tercera estrofa, explica que es vol aïllar de la feina i estar amb el seu amor.
A la quarta estrofa, diu que el seu desig fa que vagi menys a la feina per estar amb la seva parella.
A la cinquena estrofa, reconeix que necessiten diners per poder viure, però que vol estar amb ell/a a tota hora.
A la sisena estrofa, Repeteix que per culpa del treball no estan gairebé mai junts, i que la feina els hi roba la setmana, els treu el temps d’estar plegats.

El to és greu o seriós, ja que manifesta la preocupació de no poder estar amb ell/a i reflexiona sobre la situació proponent alguna solució que li agradaria que complís el seu desig d’estar junts.
La intenció d’aquest poema és elegíaca, és un poema que expressa dolor i enyorament del temps lliure.

La forma dels versos i la rima és la següent:
10a, 10b, 10c, 10d, 10e, 10f
11f, 10a, 10e, 10b, 10d, 10c
9c, 10f, 10d, 9a, 11b, 11e
10e, 10c, 10b, 10f, 10a, 10d
10d, 10e, 9a, 9c, 10f, 10b
10b, 10d, 10f, 10e, 10c, 9a. 9b, 10d, 11f.tots són de 10!
La composició estròfica d’aquest poema, és sextina. Un tipus de composició que consta de sis estrofes, de sis versos decasíl•labs amb una tornada de tres.

En el poema es pot observar que hi ha una anàfora, amb la paraula amor, al principi de la primera i la cinquena estrofa i a la tornada de tres decasíl•labs.
En conclusió, aquest poema de Maria-Mercè Marçal és bàsicament una reclamació al fet de tindre molt poques hores per poder gaudir de la companyia del seu amor, i un desig de més hores de lleure per compartir-les amb ell/a. Potser és una mica massa repetitiu però alhora deixa clar els seus sentiments sobre aquesta situació en la que viu i els seus propòsits per a solucionar-ho.

Ben redactat, però hi ha algun error d’interpretació. Malgrat tot hi ha també massa faltes, això vol dir que passes de fer-ho bé, per tant, tens la nota corresponent, un 5,5.

En aquest text exposaré la importància de poder mantenir les teves pròpies idees, i les teves pròpies conviccions, amb l’objectiu de no caure en situacions difícils de resoldre.

Moltes vegades és necessari expressar-se amb llibertat, donant a saber a la gent les teves opinions sobre la situació, encara que et pugui perjudicar en alguns aspectes, com per exemple, els socials.

Encara que a causa d’això arribis a tenir problemes, has de pensar  que potser, no havent mantingut les teves idees i conviccions, potser mai aconseguiries fer-te escoltar i depenent de la situació potser s’haurien creat conflictes majors.

És important també escollir un to de veu, un moment i un lloc adequat depenent del que puguin causar les teves opinions i no tenir por de qualsevol crítica.

En conclusió, s’hauria d’aconseguir que si vols aportar les teves idees a la resta, almenys, ho intentis, i de la mateixa manera has de ser comprensiu amb les altres opinions encara que siguin totalment contràries a les teves.

Final: 8,5

No has d’esborrar la primera versió, si no no sé què has corregit i si ho has fet bé!

Llum

Potser en silenci escoltes els mars infinits de riures buits.

Potser amb el mateix negre de la nit et desfàs de la por a la foscor.

A vegades només es necessiten els ulls,

Els ulls per veure néixer un nou dia

A vegades necessites sentir a la pell la llum de cada matí,

La blanca i tendra llum que tan ràpid es fon,

Amb tan sols tapar-te amb els dits els ulls,

I tancar-te així en foscor, en la teva pròpia foscor.

Tens un 9.

Posted in General ]]> http://gabrielapenatapia.wordpress.com/2009/01/26/poema/feed/ 1 Gabriela dsc01690 http://gabrielapenatapia.wordpress.com/2009/01/26/festa-major-09/ http://gabrielapenatapia.wordpress.com/2009/01/26/festa-major-09/#comments Mon, 26 Jan 2009 11:26:19 +0000 gabrielapenatapia http://gabrielapenatapia.wordpress.com/?p=57 ]]>

La pantera rosa es ficà per accident a la rentadora de la veïna. Ella completà la rentadora amb roba blanca i engegà la màquina.

Quan la rentadora acabà de rentar la roba, la bona dona, s’espantà molt al veure que tota la roba s’havia tenyit de rosa. Tragué tota la roba amb presses per a esbrinar el causant de tot allò, i es trobà a la pantera rosa, blanca.

La pantera rosa, sortí de la rentadora i es disculpà a la veïna.

Quan arribà a casa seva i es mirà al mirall, cridà tan i tan fort, que fins hi tot la veïna de la veïna sentí els crits.

Agafà pintura rosa i es pintà el cos, però quan es dutxà, tot se n’anà per l’aigüera.

També provà ficar-se en una altra rentadora amb roba rosa per a que es destenyís, però no ho aconseguí.

Finalment, es rendí, i per això ja no veiem a la pantera a la televisió.

Un dia, mentre passejava pel carrer amb una amiga, esperant a que fos l’hora d’entrar a l’acadèmia d’anglès, em vaig adonar de que no portava les claus de casa.

A casa hi havia la meva germana, i possiblement no marxaria, per tant, vaig decidir no tornar a buscar les claus.

Després d’anar a l’acadèmia, em vaig acomiadar dels meus companys de classe, i em vaig dirigir cap a casa. Quan vaig arribar-hi i vaig ficar la mà a la butxaca, vaig recordar que no portava les claus i vaig premsar el botó del nostre pis. No contestava ningú.

Després d’intentar-ho un parell de vegades més, vaig treure el mòbil de la butxaca i vaig trucar a la meva mare. Sempre em sortia el contestador i llavors vaig decidir trucar al meu pare. Ell em va contestar, però no em servia per a res ja que estava a Barcelona, i com a ell tampoc li agafava el telèfon, vaig haver d’esperar una hora al carrer, amb el fred que feia fins que arribessin la meva mare i la meva germana, que s’havien anat al supermercat.  

Ara sempre porto les claus a sobre.  

Tercera persona:

Un dia, mentre la Gabriela passejava pel carrer amb una amiga, esperant a que fos l’hora d’entrar a l’acadèmia d’anglès, es va adonar de que no portava les claus de casa.

A casa hi havia la seva germana, i possiblement no marxaria, per tant, va decidir no tornar a buscar les claus.

Després d’anar a l’acadèmia, es va acomiadar dels seus companys de classe, i es va dirigir cap a casa seva. Quan va arribar i va ficar la mà a la butxaca, va recordar que no portava les claus i va premsar el botó del seu pis. No contestava ningú.

Després d’intentar-ho un parell de vegades més, va treure el mòbil de la butxaca i va trucar a la seva mare. Sempre li sortia el contestador i llavors va decidir trucar al seu pare. Ell li va contestar, però no li servia per a res ja que estava a Barcelona, i com a ell tampoc li agafava el telèfon, va haver d’esperar una hora al carrer, amb el fred que feia fins que arribessin la seva mare i la seva germana, que s’havien anat al supermercat.  

Ara sempre porta les claus a sobre.  

Text 2. Just obrir la porta d’aquella cambra, l’aire gèlid em penetrà fins al moll de l’os. Els meus peus descalços van sentir-se obligats a encongir-se per tal de no sentir-se més desprotegits. Vaig començar a tremolar, i a poc a poc vaig aconseguir entrar a la habitació. Feia molt de fred, sentia com tot el cos em tremolava, però no hi havia res per fer passar el fred.

Text 5.

Feia setmanes que s’havia acabat el curs, i aviat arribarien els jocs d’estiu de l’escola.

Els jocs d’estiu eren una competició esportiva per als alumnes i professors de l’escola, a on es feien proves de natació, curses, proves de força…

El professor de matemàtiques, el senyor Joe Gargery segur que s’emportaria el premi un altre cop. Sempre ho feia, era una mena d’Hèrcules en la força.

A l’escola, era un home molt galant, i era un company de feina benigne, de bell acontentar, babau i simpàtic.

Es veu que tenia molt d’èxit entre les dones, amb els seus rínxols molt rossos a cada costat de la cara plàcida, i amb ulls d’un blau tan indecís que les nines semblaven haver-s’hi mesclat d’una manera o altra amb els blancs.

Van començar els jocs, i ja a la primera prova, en Joe va quedar primer.

A la segona prova, també i això no va sorprendre a ningú.

Va ser a la tercera prova, a on no s’hi va presentar, quan la gent es va estranyar.  

Van acabar els jocs d’estiu i en Joe no donava senyals de vida.

Uns dies més tard, la policia ja investigava el cas de la desaparició del senyor Joe Gargery.

La veritat és que no els hi va costar gens trobar-lo, ja que només arribar la policia a l’escola, va aparèixer en Joe passejant tan tranquil·lament pel carrer com si res no hagués passat.

Ves a saber què li passa pel cap a aquest home.